Coll del Tourmalet, 2.115 m, D918 entre Campan i Luz-Saint-Sauveur
El Coll del Tourmalet és un d'aquells ports que has de fer alguna vegada a la vida. A 2.114 metres d'altitud, és el coll asfaltat més alt dels Pirineus, i la seva carretera, la D918, t'hi puja des de dos vessants ben diferents: Campan a l'est i Luz-Saint-Sauveur a l'oest. No és el més revirat ni el més tècnic, però és el més famós: el Tour de France hi ha passat més de cinquanta vegades des de 1910.
El costat oest, des de Luz-Saint-Sauveur, té 19 quilòmetres de pujada amb 1.404 metres de desnivell i un 7% mitjà que no et deixa respirar. El màxim, del 10,2%, et troba just abans de coronar. Pel cantó est, des de Campan, són 17,2 Km amb un 7,4% mitjà i un 10% de pic. Cada quilòmetre està marcat amb la distància que queda i el pendent del tram següent, cosa que et permet gestionar l'esforç si vas amb calma.
A dues terceres parts de l'ascensió des de Campan trobes l'estació d'esquí de La Mongie, on hi ha serveis i algun bar. A la part alta, el paisatge es va obrint fins que, al cim, tens el Pic du Midi de Bigorre (2.877 m) just davant i tota la cadena pirenaica estesa. Hi ha una estàtua en record de Jacques Goddet, director del Tour entre 1936 i 1987.
EL TOUR DE FRANCE I EL TOURMALET
El Tourmalet va aparèixer al Tour per primera vegada el 1910, quan els organitzadors van decidir introduir els Pirineus. Aquell any, Octave Lapize va ser el primer a coronar i va acabar guanyant l'edició. La llegenda diu que, exhaust després de pujar a peu bona part del coll, va cridar als organitzadors: «Sou assassins!». Des de 1947, el Tour hi ha pujat 54 vegades, i des de 1980 es considera un port hors catégorie, fora de categoria.
La Vuelta a España també hi ha passat alguna vegada, però és el Tour qui l'ha convertit en el que és. Alguns moments marquen la seva història: el 1913, Eugène Christophe va trencar la forquilla i la va haver de soldar ell mateix a la ferreria de Sainte-Marie-de-Campan, perquè el reglament no deixava rebre ajuda. El 2010, Andy Schleck i Contador s'hi van jugar el Tour en una etapa de boira i pluja. El 2019, Thibaut Pinot va abandonar plorant al peu del port, amb la victòria a tocar.
ELS DOS VESSANTS
El vessant est, des de Campan, és el més net: puges per la vall de Campan, passant per prats i boscos, amb la vista del Pic du Midi cada cop més a prop. El pendent és constant, sense descans, i els trams finals superen el 10%. No és una carretera de revolts tancats: és una carretera de resistència, on el motor treballa de valent i les mans et demanen concentració.
