Pedraforca: la muntanya de la forca

El Pedraforca és una muntanya que es reconeix de seguida i que, a més, no s'amaga darrere de ningú: dues puntes separades per un coll que li donen forma de forca, i cap altra serralada a tocar que li faci ombra. És al Berguedà, entre Saldes i Gósol, i marca el límit entre les províncies de Barcelona i de Lleida.

ELS TRES CIMS
El massís té dos sectors culminants separats per l'Enforcadura, una ampla collada a 2.356 metres.

PER QUÈ TÉ AQUESTA FORMA
La forca no és un caprici: és geologia vista de lluny. En pocs quilòmetres quadrats es creuen tres mantells de corriment, els que testimonien l'aixecament del Pirineu. Les dues puntes són barres verticals de calcàries del Cretaci inferior; entre elles hi ha margues, que són molt més toves. L'erosió ha menjat les margues i ha deixat dretes les calcàries, i d'això surt la silueta. A banda i banda de l'Enforcadura, les tarteres que hi veus són el material que s'ha anat desfent.

ACCÉS EN MOTO
Saldes és el punt de partida habitual. Des de la C-16, sobre l'eix del Llobregat, la B-400 surt del Collet —al quilòmetre 112,9 de l'antiga C-1411— i cap a Saldes; un quilòmetre després de Saldes, un trencall a la dreta puja al Mirador de Gresolet per la carretera homònima: 4,5 Km d'asfalt fins a l'aparcament. El mirador és a 1.566,4 metres i queda penjat d'un cingle: si el dia és clar, la vista es paga sola.
Des de Saldes, la mateixa B-400 continua cap a Gósol. També hi arriba la C-563, que passa per Tuixén, Josa de Cadí i Gósol.
Al mapa de la casa, el lloc té el seu punt d'interès.

EL PARATGE PROTEGIT
El massís va ser declarat Paratge Natural d'Interès Nacional per la Llei 6/1982, del 6 de maig de 1982, i el 1983 l'entorn va quedar cobert pel Decret 353/83, del 15 de juliol, dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró. El setembre de 1987, juntament amb el parc, va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus.
Abans de la protecció hi havia explotacions de lignits a cel obert al sector del sud; les extraccions del segle xix i les de la dècada del 1950 van ser un dels motius de la urgència de preservar-lo.

CAMINS I ESCALADA
L'ascensió clàssica des del vessant de Saldes passa pel refugi Lluís Estasen, el coll del Verdet i la canal del Verdet, on hi ha trams de grimpada. El descens es fa cap a l'Enforcadura i la tartera de Saldes.
Per als escaladors, la paret nord és on va començar tot: la via Estasen, oberta el 30 de juny de 1928 per Lluís Estasen, Josep Puntes, Josep Rovira i Jofre Vila, es considera el tret de sortida de l'escalada a Catalunya. Avui hi ha més d'un centenar de vies obertes, sobretot a la paret nord del Pollegó Superior i a la sud del Pollegó Inferior.

LA FAUNA QUE HI VIU
Els boscos del massís acullen gall fer, picot negre, trencapinyes, gralla de bec vermell i gralla de bec groc; als cims hi ha isard. A les tarteres hi creixen la corona de rei (Saxifraga longifolia), endèmica del Pirineu calcari, i l'orella d'os (Ramonda myconi), que ja hi era a l'era terciària. A les fondalades humides, el tritó pirinenc; als terrenys secs i pedregosos, l'escurçó europeu, l'espècie més perillosa de tot el massís.

LA LLEGENDA
La forma de la muntanya té una explicació de nit de Sant Silvestre: les bruixes hi feien aquelarre en dues bandes que no paraven de barallar-se, i sant Miquel va baixar del cel i d'un cop d'espasa va trencar la muntanya en dues parts, deixant-ne un bàndol a cada pollegó. Les pedres del cim que va esmicolar encara ara són a la tartera.

RUTES RELACIONADES

Des de quin vessant l'has vist tu?