
Santa Creu d'Olorda des del bosc · pere prlpz, CC BY-SA 3.0, Wikimedia Commons
L'ÚLTIMA PARADA SURT DEL PENEDES
Aquesta és la variant de la volta: Santa Creu d'Olorda és un llogaret del municipi de Barcelona, enclavat entre Molins de Rei i Sant Cugat del Vallès, al vessant nord de la serra de Collserola, entre les rieres de Vallvidrera i de Sant Bartomeu, envoltat pel Puig d'Olorda, el Turó Rodó i el Turó del Xai. Tot el conjunt queda dins el Parc Natural de Collserola. Si el Penedès és pedra i vinya, això és bosc i camí de terra, i canvia el gust de la sortida.
UN POBLE QUE VA SER MUNICIPI
Santa Creu d'Olorda va formar part de la baronia de Molins de Rei i el 1820 es va constituir en municipi independent. L'ajuntament es reunia a les cases de la Rierada, i a principis del segle XX el terme tenia 54 edificis, 221 habitants de dret i escola per a nois i noies. El 1915 el municipi es va dissoldre i el territori es va repartir: Molins de Rei es va quedar amb la parròquia de Sant Bartomeu de la Quadra, Sant Feliu de Llobregat amb una part, i Sarrià amb el sector de l'església parroquial. Aquell poble, segons la bibliografia, «no pogué reeixir».
Els vincles, però, no s'han esborrat: el gener de 2014 l'ajuntament de Molins de Rei va aprovar una moció reclamant l'annexió de Santa Creu d'Olorda al seu terme, i el 2017 es va signar un acord perquè la parròquia passés a ser gestionada des de Molins. Tot plegat, entre dues cases i una església, en un punt que encara es discuteix a l'Ajuntament de Barcelona.
L'ESGLÉSIA DE SANTA CREU
L'església parroquial de Santa Creu ja és esmentada el 1066, i el 1147 el lloc va ser donat al monestir de Sant Cugat del Vallès. És de nau única amb capelles laterals afegides modernament, absis trapezial i un transsepte elevat amb una arcada de mig punt molt aixafada, cobert amb volta de canó. Els murs expliquen l'edat de l'edifici per parts: filades horitzontals de maons, carreus i arrebossats, tot barrejat.
El conjunt és un grup d'edificis tancats dins un recinte: l'església amb la rectoria adossada, l'antic cementiri o sagrera i una creu de terme. A fora n'hi ha dues més, i una d'elles, amb elements de fortificació, és la que potser és el castell d'Olorda. S'hi accedeix per un barri de xiprers i una portalada renaixentista d'arc de mig punt que porta la data de 1632 a la llinda i un rellotge de sol al damunt.
EL CASTELL, ALLÀ ON SE L'ESPERES MENYS
La primera referència al terme d'Olorda és del 986, en un precepte de Lotari que confirmava al monestir de Sant Cugat les seves possessions. El castell apareix documentat per primer cop el 1355, quan el rei Pere el Cerimoniós el va vendre a Pere Desllor; el 1377 els Desllor el van vendre a Berenguer de Relat, tresorer de la reina Elionor de Sicília i senyor de Castelldefels i de Castellciuró, i el 1542 Lluís Desvalls i de Relat el va vendre als Requesens-Zúñiga.
La jurisdicció incloïa Vallvidrera i Sant Bartomeu de la Quadra, però el castell no va tenir mai vida pròpia: els senyors preferien viure a Castellciuró, on hi havia més facilitats. Això explica per què el que queda és una casa senyorial i no una fortalesa: una torre rectangular que dona a la plaça de l'església, amb porta adovellada dels segles XVI-XVII, edificis entorn d'un pati central quadrat amb el paredat del segle XIV, una finestreta gòtica que s'ha anat perdent, i la sala anomenada del «tinellet», una nau de 20 metres per 9, dividida en quatre trams per tres arcs diafragma de mig punt, igual que el Saló del Tinell del Palau Reial de Barcelona.
L'any 1970 hi va caure la teulada de la nau, i aquell va ser el començament de l'enrunament i de l'espoliació. L'hivern de 1991-1992 van caure part del capcer i els finestrals gòtics. El castell està declarat bé cultural d'interès nacional (monument històric, BCIN 1047-MH).
COM S'HI ARRIBA
Es va per la carretera de Santa Creu d'Olorda a Sarrià, quilòmetre 6,300, i es camina uns minuts fins al conjunt. Aparcar, a l'aparcament del costat de l'església; la pujada final és curta i sense dificultat, però el terra pot quedar moll si ha plogut.
LA RUTA DELS CINQ AL PENEDÈS
Aquesta és l'última parada: Mediona → Molí d'oli Josep Lluch → Cal Pau Xich → Gelida → Olorda. De tornada, si et surt de gust seguir rodant, mira EL BAIX LLOBREGAT, entre Barcelona i el Penedès.
PARLEM-NE
En coneixies, la de Santa Creu d'Olorda, o t'ho acabes d'assabentar? Explica'ns-ho als comentaris.
Actualitzat: 21/11/2026 · v1
Aquesta és la variant de la volta: Santa Creu d'Olorda és un llogaret del municipi de Barcelona, enclavat entre Molins de Rei i Sant Cugat del Vallès, al vessant nord de la serra de Collserola, entre les rieres de Vallvidrera i de Sant Bartomeu, envoltat pel Puig d'Olorda, el Turó Rodó i el Turó del Xai. Tot el conjunt queda dins el Parc Natural de Collserola. Si el Penedès és pedra i vinya, això és bosc i camí de terra, i canvia el gust de la sortida.
UN POBLE QUE VA SER MUNICIPI
Santa Creu d'Olorda va formar part de la baronia de Molins de Rei i el 1820 es va constituir en municipi independent. L'ajuntament es reunia a les cases de la Rierada, i a principis del segle XX el terme tenia 54 edificis, 221 habitants de dret i escola per a nois i noies. El 1915 el municipi es va dissoldre i el territori es va repartir: Molins de Rei es va quedar amb la parròquia de Sant Bartomeu de la Quadra, Sant Feliu de Llobregat amb una part, i Sarrià amb el sector de l'església parroquial. Aquell poble, segons la bibliografia, «no pogué reeixir».
Els vincles, però, no s'han esborrat: el gener de 2014 l'ajuntament de Molins de Rei va aprovar una moció reclamant l'annexió de Santa Creu d'Olorda al seu terme, i el 2017 es va signar un acord perquè la parròquia passés a ser gestionada des de Molins. Tot plegat, entre dues cases i una església, en un punt que encara es discuteix a l'Ajuntament de Barcelona.
L'ESGLÉSIA DE SANTA CREU
L'església parroquial de Santa Creu ja és esmentada el 1066, i el 1147 el lloc va ser donat al monestir de Sant Cugat del Vallès. És de nau única amb capelles laterals afegides modernament, absis trapezial i un transsepte elevat amb una arcada de mig punt molt aixafada, cobert amb volta de canó. Els murs expliquen l'edat de l'edifici per parts: filades horitzontals de maons, carreus i arrebossats, tot barrejat.
El conjunt és un grup d'edificis tancats dins un recinte: l'església amb la rectoria adossada, l'antic cementiri o sagrera i una creu de terme. A fora n'hi ha dues més, i una d'elles, amb elements de fortificació, és la que potser és el castell d'Olorda. S'hi accedeix per un barri de xiprers i una portalada renaixentista d'arc de mig punt que porta la data de 1632 a la llinda i un rellotge de sol al damunt.
EL CASTELL, ALLÀ ON SE L'ESPERES MENYS
La primera referència al terme d'Olorda és del 986, en un precepte de Lotari que confirmava al monestir de Sant Cugat les seves possessions. El castell apareix documentat per primer cop el 1355, quan el rei Pere el Cerimoniós el va vendre a Pere Desllor; el 1377 els Desllor el van vendre a Berenguer de Relat, tresorer de la reina Elionor de Sicília i senyor de Castelldefels i de Castellciuró, i el 1542 Lluís Desvalls i de Relat el va vendre als Requesens-Zúñiga.
La jurisdicció incloïa Vallvidrera i Sant Bartomeu de la Quadra, però el castell no va tenir mai vida pròpia: els senyors preferien viure a Castellciuró, on hi havia més facilitats. Això explica per què el que queda és una casa senyorial i no una fortalesa: una torre rectangular que dona a la plaça de l'església, amb porta adovellada dels segles XVI-XVII, edificis entorn d'un pati central quadrat amb el paredat del segle XIV, una finestreta gòtica que s'ha anat perdent, i la sala anomenada del «tinellet», una nau de 20 metres per 9, dividida en quatre trams per tres arcs diafragma de mig punt, igual que el Saló del Tinell del Palau Reial de Barcelona.
L'any 1970 hi va caure la teulada de la nau, i aquell va ser el començament de l'enrunament i de l'espoliació. L'hivern de 1991-1992 van caure part del capcer i els finestrals gòtics. El castell està declarat bé cultural d'interès nacional (monument històric, BCIN 1047-MH).
COM S'HI ARRIBA
Es va per la carretera de Santa Creu d'Olorda a Sarrià, quilòmetre 6,300, i es camina uns minuts fins al conjunt. Aparcar, a l'aparcament del costat de l'església; la pujada final és curta i sense dificultat, però el terra pot quedar moll si ha plogut.
LA RUTA DELS CINQ AL PENEDÈS
Aquesta és l'última parada: Mediona → Molí d'oli Josep Lluch → Cal Pau Xich → Gelida → Olorda. De tornada, si et surt de gust seguir rodant, mira EL BAIX LLOBREGAT, entre Barcelona i el Penedès.
PARLEM-NE
En coneixies, la de Santa Creu d'Olorda, o t'ho acabes d'assabentar? Explica'ns-ho als comentaris.
Actualitzat: 21/11/2026 · v1
