Volta Levo als Pirineus Catalans en 3 dies

Hi ha rutes que es fan en un dia i n'hi ha que demanen temps, dormir fora, veure com canvia la llum sobre les muntanyes. La Volta Levo als Pirineus Catalans, en sentit contrari a les agulles del rellotge, són uns 1.300 km amb una trentena de colls i ports que et fan creuar d'un cantó a l'altre dels Pirineus occidentals, passant per la Catalunya Nord i l'Arieja abans de tornar cap al Prepirineu i Barcelona.

No és una ruta per anar amb pressa. És una ruta per gaudir de la carretera, dels revolts, dels paisatges que canvien cada hora. El tram més revirat —de Tossa a Sant Feliu de Guíxols— marca un 87% de reviradesa IRP amb una sinuositat de més del doble de la distància en línia recta. Però no tot és així: hi ha molts trams suaus, amb molt poca autopistes, carreteres obertes on es pot respirar. La reviradesa mitjà és del 50%, cosa que la fa moderada i apta per a motoristes de tots els nivells, sempre amb prudència als trams extrems.

La ruta travessa el Port de Pailhères, el Port de la Bonaigua, el Port del Cantó i 25 colls més. Passa per pobles amb molt encant com Tossa de Mar, Ceret, Vilafranca de Conflent, Seix, Tarascon d'Arieja i Gòsol, amb una visita l'Abadia de Sant Miquel de Cutxà, el Castell de Puivert, les Gorgues de Galamus i el Llac de Bethamale i Malodeny (amb bany al migdia). I ofereix vistes del Canigó, del massís del Pedraforca i dels llacs d'Arieja.

La sortida és des de la plaça Pau Vila, al costat de la Ronda Litoral, per sortir ràpid de Barcelona. Poc després ja estàs a la C-32 direcció nord, deixant enrere la ciutat i entrant al Maresme, a on la sortida de sol ens acompanyarà. La primera parada és Cabrera de Mar, per fer benzina i un segon punt de trobada, on el mar encara es veu, i després la carretera gira cap a Blanes per la costa.

De Blanes a Lloret de Mar la carretera ja comença a ser entretinguda, però el que ve després és el millor tram de la jornada: de Lloret a Tossa de Mar la carretera serpenteja entre cales i penya-segats, i la travessa de Tossa et porta directament al nucli medieval. Val la pena aturar-s'hi una estona, perdre's pels carrers empedrats i deixar que la moto descansi davant de la muralla.

Però el veritable repte ve a continuació: el tram Tossa–Sant Feliu de Guíxols, amb un IRP del 87%. Són uns 21 km de revolts constants, tècnics, on la moto demana atenció contínua. És l'extrem de la ruta, el tram on es nota que la Volta no és una ruta qualsevol. Quan arribes a Sant Feliu, la cama dreta crema i el canell demana descans.

Després la carretera es calma. Les Gavarres ofereixen un tram revirat però més obert, i la ruta travessa Camallera, Bascara i Vilanant, esquivant Girona i Figueres, per d'arribar a la zona del Pantà de Boadella, on el paisatge canvia completament: l'interior de l'Alt Empordà és sec, amb camps i oliveres.

De Darnius a La Vajol la carretera torna a ser revirada, magnífica, i el Coll de Manrella marca la frontera amb França. A partir d'ací entres al País Català, baixant a Ceret a és una bona parada per descansar i estirar les cames, pel casc antic murallat.

Els dos trams més exigents de la zona nord vénen a continuació: d'Amélie-les-Bains al Coll Xatard i del Coll Xatard al Col Palomeres. Són carreteres de muntanya autèntiques, amb revolts tancats i constants que demanen concentració. El paisatge és espectacular: boscos densos, rieres, i la sensació d'estar en un altre món.

La jornada acaba amb la baixada cap a Prada de Conflent, on es veu el Canigó al fons, i després la carretera travessa els pobles de Fillols, Vilafranca de Conflent —amb la seva fortalesa Vauban— i Olette. El darrer tram fins a l'Hotel passa en sentit E-W pel divertidíssim Port de Pailhères, un dels grans ports pirinencs de més dos mil metres, i vorejant el maco Llac de Goulors abans d'arribar a Ax-Les-Thermes, a on soparem abans d'anar a la dutxa de l'Hotel.

El despertar és fred i clar. L'hotel és al peu del Col de Chioula i la carretera surt directament cap amunt, entre boscos d'avets. L'aire matinal és humit, la carretera encara fresca, i la llum del sol es cola entre els arbres en raigs llargs. El Col de la Marmare ve de seguida, amb revolts suaus que escalfen el motor i les articulacions. El dia comença bé.

La ruta baixa cap a Quillan, passant pel Col de Coudons —un tram revirat amb bones vistes sobre les muntanyes de l'Aude— i la carretera s'obre cap a les gorges. A Quillan, parada per benzina i per estirar les cames. És un poble tranquil, amb el riu passant-hi pel mig, i una bona base per agafar aire abans del tram que ve.

De Quillan a Galamus la carretera és una delícia. El Col de Saint Louis és curt però tècnic, i les Gorgues de Galamus són el punt àlgid del matí: un congost estret on les parets de roca vermella s'enlairen a banda i banda, i l'aigua talla la pedra amb una força que impressiona. Val la pena aturar-s'hi, deixar que la moto reposi i mirar com la llum entra al barranc.

Després ve una successió de carreteres que no acaben mai: Linas, Rennes-Château, Rouvenac, i el Castell de Puivert. El castell és una joia medieval amb escultures que representen músics —trobadors, joglars— i una atmosfera que transporta a segles enrere. La carretera continua cap al Col de Montségur, on es va refugiar  fins a la mort l'última comunitat càtara. El castell es veu dalt del turó, solitari, i la carretera hi puja amb revolts que s'encadenen sense pausa. Hi ha alguna cosa en aquest lloc que no s'explica amb paraules: cal passar-hi i sentir-ho.

Foix és la capital de l'Arieja, amb el seu castell de tres torres dalt del penya-segat. Parada per benzina a l'Intermarché i per agafar forces, perquè el que ve després és intens: la carretera rural travessa Lac de Mondely —on pots fer un bany i nadar si fa calor— i Mas d'Azil, amb la seva cova prehistòrica, i després cinc colls un darrere l'altre. Col de la Crouzette, Col de Pradel, Col de Portel, Col de Caugnous i Col de Port. Cinc colls consecutius, sense treva, amb revolts que s'encadenen sense descans. El Col de Port és el més alt, i quan arribes a dalt la vista sobre la vall de l'Arieja és espectacular.

De la maca i tranquil·la Tarascon d'Arieja a l'Étang de Lers la carretera és més oberta, amb trams suaus que permeten gaudir del paisatge sense haver de pensar tant en la conducció. El llac és al costat de la carretera, blau i tranquil, i és una bona parada per fer una foto i estirar les cames. El Col d'Agnes ve just després, amb un tram del 82% de reviradesa que et manté ocupat, i el Col de Latrape continua amb revolts tècnics i vistes sobre els pics de l'Arieja. L'aigua és blanca, els pics són grisos, i la carretera és negra. Tres colors que es repeteixen durant quilòmetres.

De Seix a Col de la Core la ruta travessa el massís de l'Arieja, amb trams revirats i paisatges de muntanya autèntics. El Col de la Core és a 1.395 metres, i la baixada cap a Castillon és ràpida i parem per fer benzina a sortidor TOTAL, únic a la zona, i refrescar-se a la font de la plaça. Després els dos darrers colls del dia: el Col de Clin i el Col de Menté. El Menté és tècnic, amb revolts tancats i constants, i la baixada cap a Saint-Beat és ràpida i divertida. Considera, imagina't que per una bona carretera en 18 Km has de fer 35 paelles "Categoria IDv:  Extrema!".

La carretera entra a la Val d'Aran per la boca del túnel de Vielha. L'arribada a l'Hotel al bell mig de Vielha, marca el final d'un dia intens. La moto fa olor de frens i el cos de cansament, però la satisfacció és immensa.

L'últim dia comença a Vielha i de seguida encara el Port de la Bonaigua, el punt més alt de tota la ruta amb 2.072 metres. La carretera és àmplia i panoràmica, amb vistes sobre els pics de l'Aran i el Pallars. L'aire és fred i net, i la moto respon bé després de la nit. La baixada recent asfaltada cap a Llavorsí és ràpida i divertida, amb revolts que s'encadenen en un paisatge de muntanya autèntic. Un pecat no gaudir d'això!

Després ve Sort —on pots fer una parada per fer benzina al Bonarea — i el Port del Cantó, un port llarg, constant, que per ser ràpid no té un punt fàcil: cal mantenir el ritme i gaudir del paisatge, sense distreure's. El Cantó N-260 és un dels ports més coneguts del Prepirineu, amb vistes sobre la vall del Segre i trams revirats que demanen atenció. La ruta continua cap al Coll del Roc Picó i després baixa cap a Adrall, on la carretera creua el Segre, però girem cap amunt.

De La Seu d'Urgell a Tuixent anem per una carretera de muntanya ben asfaltada amb trams i paisatges que canvien contínuament. Tuixent és un poble petit amb encant, i Gòsol —on Picasso va passar una temporada pintant— és una parada obligada per als amants de l'art. El massís del Pedraforca es veu des de la carretera, imponent, amb les seva forca del Pollegó Superior i Inferior.

La baixada cap a Guardiola de Berguedà és ràpida fins a La Pobla de Lillet, amb el seu monestir romànic, a on és l'últim punt cultural abans d'entrar al Llucanès. De Borredà a Prats de Llucanès la carretera és revirada i travessa camps i boscos. El Coll de Lligabosses és l'últim port de la ruta, i després la carretera entra al Vallès per Sant Llorenç Savall i Castellar del Vallès.

L'arribada a Barcelona és per la C-58, deixant enrere les muntanyes i tornant a la ciutat. Un viatge curt que et queda per recordar. La moto entra al garatge, el casc es treu, i el cap encara porta revolts. Això és el que fan les bones rutes: no s'acaben quan arribes a casa.

Distància total: uns 1.300 km. IRP mitjà: 50% (moderada). Dificultat: 4/10. Trams: 95. Colls: uns 30 entre ports i colls. Altitud màxima: Port de la Bonaigua (2.072 m). Desnivell acumulat positiu: gairebé 14.000 m. Durada: 3 dies.

La composició de la ruta és variada: hi han dos tram d'autopista per sortir i entrar de Barcelona, força trams suaus i fluids, però el gruix són trams revirats i mixtos, amb quatre trams extrems que demanen concentració plena. 
Els cinc trams més revirats són Tossa–Sant Feliu de Guíxols (87%), Cutxà–Fillols (84%), Coll Xatard–Col Palomeres (83%), Olette–Railleu (82%) i Col d'Agnes (82%). Tots ells superen els 8 km de revolts constants i una sinuositat per sobre del doble de la distància en línia recta.

Entre els 28 colls travessats destaquen el Coll de Manrella, el Coll Palomeres, el Port de Pailhères, el Col de Chioula, el Col de Port, el Port de Lers, el Port de la Bonaigua, el Port del Cantó, el Coll del Roc Picó, el Coll de Josa, el Coll de la Trapa i el Coll de Lligabosses. Un recorregut que creua els Pirineus Catalans.

Les nits al Castellet i a Vielha s'han de reservar amb antelació, especialment a l'estiu. S'han planificat les parades per fer benzina, cada 160Km perquè als trams de muntanya no sempre n'hi ha. 
Els trams amb Reviradesa per sobre del 80% requereixen concentració; si es fa amb poca experiència, s'ha de reduir el ritme i gaudir una mica del paisatge. Aquest és un dels secrets del bon moter, mantenir el ritme evitant distraccions per poder gaudir de la ruta i del paisatge,
La millor època és de maig a octubre: els ports d'alta muntanya poden tenir neu fins al juny. I el fitxer GPX de la ruta és imprescindible per no perdre's als trams de carretera secundària.

Ruta completa a l'Enrutador: Veure ruta. El fitxer GPX es pot descarregar a la pàgina de la ruta (cal identificació). Nou articles dels colls d'aquesta ruta ja estan publicats al fòrum.