Hi ha colls que són només una cruïlla de muntanya, un punt on la carretera cresta i torna a baixar. El Coll de Manrella no és un d'aquests. És un lloc on la història es va aturar, on el silenci de les alzines guarda records que cap pedra pot esborrar. Si passes per aquí amb moto, val la pena aturar-se, apagar el motor i sentir què explica el vent.
El Coll de Manrella és a uns 700 metres d'altitud, entre l'Alt Empordà i el Vallespir, just on la ratlla de la frontera entre Catalunya i França marca una línia invisible que durant segles ha estat més real que qualsevol mapa. El costat sud, el català, és una carretera ben asfaltada que puja des de La Vajol amb revolts suaus entre alzines i garrigues. El costat nord, el francès, és una altra història: un tros de terra i carretera rural que baixa entre alzines centenàries, amb el terra batut i les pedres soltes, com si el temps s'hagués oblidat d'arreglar-ho. És aquest contrast el que fa especial el Manrella: una part perfecta, l'altra salvatge.
La pujada des de La Vajol és curta però maca. La carretera surt del poble —un llogarret de menys de cent habitants, amagat entre muntanyes— i s'enfila amb revolts que s'encadenen suaument entre alzines. L'asfalt és bo, llis, i la moto puja sense esforç. A banda i banda, la garriga mediterrània amb el seu olor de romaní i farigola. El paisatge és sec, de muntanya baixa, amb les parets de pedra seca que marquen els antics marges. A mesura que guanyes alçada, les alzines es fan més altes i l'ombra més fresca. De sobte, una corba oberta i ja ets al coll.
Al cim hi ha un espai petit, gairebé íntim. Un costat de pedra, l'altre de terra. I al mig, el Monument a Lluís Companys. Una pedra senzilla amb una placa que recorda el president de la Generalitat que va creuar aquí la frontera la nit del 5 de febrer de 1939. Companys, amb el govern de la República Catalana, fugia de l'avanç de les tropes franquistes que entraven a Barcelona. La Retirada, en diuen. Un èxode que va fer creuar els Pirineus a centenars de milers de persones —soldats, civils, famílies senceres— amb el fred de l'hivern, la por al darrere i la incertesa al davant.
El Manrella i el proper Coll de Lli (per a on va passar El President Companys) van ser punts de pas clau. No els més coneguts —la majoria van creuar per la Jonquera o per Puigcerdà— però sí dels més simbòlics. Per aquí van passar milers de refugiats que buscaven una vida nova a França, amb les maletes plenes de records i les butxaques buides. Els camps de concentració francesos els esperaven a l'altre costat, però això encara no ho sabien. Només sabien que ja no podien quedar-se.
Companys va arribar a França i es va exiliar. El 1940, la Gestapo el va detenir a París, col·laborant amb el règim de Franco. El van portar a Madrid, el van jutjar en un consell de guerra sumaríssim i el van afusellar al Castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940. Tenia 58 anys. Les seves últimes paraules van ser: "Per Catalunya!". El monument al Coll de Manrella és un record d'aquell pas, d'aquella fugida, d'aquella dignitat.
Ara, quan hi pares amb la moto, el silenci és absolut. Només el cant dels ocells i el vent entre les alzines. El costat nord, el de terra, baixa cap a Maureillas-las-Illas, al Vallespir. La carretera és estreta, amb pedres soltes i revolts tancats entre la vegetació. Les alzines, centenàries, formen un túnel natural que deixa passar la llum en raigs. És una carretera que demana anar amb calma, gaudir del paisatge i deixar que la moto camini sola. No és una carretera per anar ràpid, sinó per sentir.
El contrast entre els dos costats és el que fa del Manrella un lloc únic. El sud és civilització, asfalt, ordre. El nord és natura, terra, silenci. Com si la frontera no fos només política, sinó també física. Com si la muntanya decidís que aquí s'acaba un món i en comença un altre.
La Vajol, el poble des d'on surt la carretera cap al Manrella, té una història pròpia que val la pena conèixer. El febrer de 1939 va ser l'última capital de la República Espanyola. El president Negrín hi va instal·lar el govern i, a la Mina Canta —una mina de talc—, s'hi van guardar les reserves d'or del Banc d'Espanya i les obres del Museu del Prado abans de traslladar-les a Ginebra. Diu la llegenda que un dels camions que portava obres d'art va bolcar prop de Can Barris i alguns quadres van caure en un camp. Mai no s'ha confirmat si es van recuperar.
Per arribar-hi des de Barcelona, la ruta més directa és per l'AP-7 fins a Figueres i després la N-260 cap a Darnius i La Vajol. Són uns 170 km, dues hores amb moto. La pujada des de La Vajol al coll és de només 5 km, però val la pena fer-la amb calma. Si vols continuar cap al nord, la baixada per la carretera de terra et porta a Maureillas i d'allí a Ceret, on pots agafar la D-115 cap a Perpinyà.
El Coll de Manrella no és un coll per batre rècords ni per buscar la revirada més alta. És un coll per aturar-se, per recordar, per sentir la història sota els peus. I després, quan engegues la moto i baixes cap al Vallespir entre les alzines, entens per què alguns llocs no s'obliden mai
═══════════════════════════════════════
INFORME N-REVOLTS — Coll de Manrella
═══════════════════════════════════════
Fitxa Tècnica Global
Distància: 15,1 Km | Desnivell positiu: +1.218 m | Alt: 173m → 742m
Paelles: 7
Índexs N-REVOLTS
IRP: 85% — Altíssim. Revolts constants i tancats durant tota la pujada.
IDif: 70% — Dificultat moderada-alta. Requereix experiència en revolts tancats i pendents pronunciades.
IDiv: 80% — Alt. Paisatge espectacular, carretera exigent entre l'Empordà i el Vallespir.
Sinuositat: 3,24 — Molt revirada. Revolts constants i tancats.
═══════════════════════════════════════