Hi ha colls que són només una cruïlla de muntanya, un punt on la carretera cresta i torna a baixar. El Coll de Manrella no és un d'aquests. És un lloc on la història es va aturar, on el silenci de les alzines guarda records que cap pedra pot esborrar. Si passes per aquí amb moto, val la pena aturar-se, apagar el motor i sentir què explica el vent.
El Coll de Manrella és a uns 700 metres d'altitud, entre l'Alt Empordà i el Vallespir, just on la ratlla de la frontera entre Catalunya i França marca una línia invisible que durant segles ha estat més real que qualsevol mapa. El costat sud, el català, és una carretera ben asfaltada que puja des de La Vajol amb revolts suaus entre alzines i garrigues. El costat nord, el francès, és una altra història: un tros de terra i carretera rural que baixa entre alzines centenàries, amb el terra batut i les pedres soltes, com si el temps s'hagués oblidat d'arreglar-ho. És aquest contrast el que fa especial el Manrella: una part perfecta, l'altra salvatge.
La pujada des de La Vajol és curta però maca. La carretera surt del poble —un llogarret de menys de cent habitants, amagat entre muntanyes— i s'enfila amb revolts que s'encadenen suaument entre alzines. L'asfalt és bo, llis, i la moto puja sense esforç. A banda i banda, la garriga mediterrània amb el seu olor de romaní i farigola. El paisatge és sec, de muntanya baixa, amb les parets de pedra seca que marquen els antics marges. A mesura que guanyes alçada, les alzines es fan més altes i l'ombra més fresca. De sobte, un revolt oberta i ja ets al coll.
Al cim hi ha un espai petit, gairebé íntim. Un costat de pedra, l'altre de terra. I al mig, el Monument a Lluís Companys. Una pedra senzilla amb una placa que recorda el president de la Generalitat que va creuar aquí la frontera la nit del 5 de febrer de 1939. Companys, amb el govern de la República Catalana, fugia de l'avanç de les tropes franquistes que entraven a Barcelona. La Retirada, en diuen. Un èxode que va fer creuar els Pirineus a centenars de milers de persones —soldats, civils, famílies senceres— amb el fred de l'hivern, la por al darrere i la incertesa al davant.
