Un dipòsit buit no és un dipòsit buit. El buides, el remenes, sembla sec — i a dins hi ha quedat una pel·lícula de benzina i una barreja de vapors que amb una espurna en té prou. És per això que soldar-ne un no és feina de diumenge, i per això la pregunta real no és com es solda, sinó què fas en lloc seu.
PER QUÈ ÉS DELICAT
La benzina s'evapora a qualsevol temperatura i dins d'un dipòsit tancat el vapor es barreja amb l'aire. Buidar-lo no n'hi ha prou: la barreja queda. Qualsevol font d'ignició —una espurna de rectificadora, una flama, un soldador ences— pot encendre-la dins la peça que tens a les mans. I la peça, a més, és un recipient metàl·lic que condueix la calor i que pot esclatar amb el que en diuen explosió de deflagració.
El segon problema és el revestiment interior. Els dipòsits d'acer porten un recobriment per evitar el rovell; la calor el crema, i el que queda al seu lloc és rovell que abans no hi era. Els dipòsits d'alumini són encara més exigents: la calor els deforma i la soldadura mal feta punxa més del que segellava.
COM HO FA UN TALLER
El procediment professional és el contrari d'intuïtiu. Es treu el dipòsit de la moto, es buida, i després s'omple d'aigua —l'aigua ocupa el volum i desplaça els vapors— o es treballa amb el dipòsit ben ventilat i ple de gas inert. Només llavors es toca la soldadura. Amb la moto freda, amb la benzina lluny, amb un extintor a l'abast i sense cap reserva de combustible a la taula.
